Mals de cap.

Tornava o intentava tornar cap a casa. Sent estrictes direm que estava tornant cap a casa, quan vaig notar un rebombori general dins el meu ventre. Tota la zona que formarien estòmag i intestins es mogué bruscament sense previ avís. La veritat és que de sobte, va tremolar de dalt abaix, i vaig recordar les classes de biologia sobre músculs llisos. Però el fet de que em fés un dolor quasi bé insoportable em va portar a pensar que probablement fòs quelcom diferent a la lliure contracciò de segons quins músculs rebels. I vaig tararejar Rebel, Rebel de David Bowie mentre caminava cap al transport públic. No m’haguès preocupat si la dansa de la pluja dins la meva panxa s’haguès aturat prudencialment, però notava que dins meu s’estava fent una festa d’aquestes que són ben molestes pels veïns i sembla que no hagin de parar en tota la nit. Em vaig haver de posar les mans al ventre per intentar transmetre calor i seguretat a la zona del conflicte, com l’adolescent que necessita comprensió i una mica d’afecte. Vaig recordar un taxista dels que em duien a l’hospital, qui assegurava que amb el calor i la consciencia, podies curar qualsevol enfermetat. A vegades quan tinc fred i em fa mal el genoll em poso la mà i intento canalitar tota l’energia cap a la ròtula, que sol ser el focus del dolor, i me’n recordo del taxista. Però aquest cop era contraproduent. Al contacte físic, els inquilins que ballaven i debien estar destrossant tots els mobles del meu interior, s’esbravaren encara més, i les terribles contraccions es repetiren sense descans. Vaig començar a suar. Era una suor tètricament freda, i estic segur que la meva cara s’estava descomposant per moments. Notava a la punta de l’anus l’aglomeració de la festa que s’estaven muntant pel meu sistema digestiu. Debia de tenir tants ocupes malparits allí dins, que ja no hi deurien cabre, però encara em faltava un munt per arribar al ferrocarril, per no parlar de la eternitat que em separava de casa. No tenia altre remei que entrar a un hotel i deixar-los sortir a tots. Expulsar-los fins que no quedes ningú a dins. A cops de bastó si s’esqueia. Així que vaig entrar a un i em van dir que no podia fer servir el lavabo si no era client. Al segon intent, sort que pel carrer Pelai hi ha hotels cada tres metres, em van dir el mateix que en el primer lloc però en anglès, i amb males maneres em van fer fora. Al tercer hotel no vaig entrar fins que el recepcionista desaparagué providencialment per a mí del mostrador, i em deixès vía lliure. Vaig entrar disparat com una fletxa però em va costar cinc minuts de laberíntics passadisos i escales d’escher trobar el lavabo. Al mirar-me al mirall vaig veure a un home demacrat i en part vaig entendre als dos recepcionistes anteriors. Però jo no era aquell monstre cadavèric que es reia de mí desde el mirall. No, jo era un jove ben plantat amb un atac trement d’estrenyiment o vés a saber què era. He de dir que tot i el sobtament, vaig parar-me poca estona davant la imatge d’ultratomba i vaig seure al lavabo aviat, suficient com perque abans de notar el contacte de les natjes amb la taça, ja sortís tota la merda que duia a dins. Van caure tots, l’un rere l’altre fins deixar la casa buida. Extenuat li vaig volguer donar un cop d’ull a la meva cria, i nomès de veure el monstre que m’havia ocupat fins aleshores, em vaig desmaiar i em vaig obrir el cap al caure malament a terra sobre un sortint. Ara se m’acusa de que una criatura enorme i lletja estigui atemoritzant la ciutat mentjant-se als nens i nenes petites mentre cada cop es fa més gran. I jo ara, ple de morfina desde el meu llit d’hospital, amb mig sistema digestiu desgarrat i pràcticament desagnat del tot, he de prestar declaració. Així que, firmado pero no leído.