11 de novembre de 2011

[Meeeeeeec]

-¡Següeeeent!-

-Jo mateix, sóc el 12.330-

-¡I ara què és el que dius!, ¡No pot pas ser!, ¡Valga’m Déu Senyor! És increíble… ¡Un altre cop igual! No es pensi eh que és el primer cop, cregui’m que ja passa. Em poso a pitjar el botó com una boja i no em dono ni compte ¡12.330!, ¡Qui ho havia de dir!, ¡Ara! He de dir que feia temps que no tenia una marca tant bona-

[El client perplèx no acaba de donar crèdit, però està content perque al final li ha arribat el torn]

-Si no fos perque tinc una cita molt impotant no m’haguès queda’t esperant no cregui. No és que desitgi mal a ningú, però la cita aquesta és de vital importancia... El que li diré ara potser sembla molt egoísta, però li he de dir que he tingut sort que ja fa cosa d’uns dos mil números que la cua s’ha alleugerit, ha anat més depressa ja que la gran majoria era gent gran que, de tant esperar, ha acabat morint de vells. Miri, no sé si és delicte però he agafat uns quants ossos per fer el caldo i tot-

[El client li ensenya una bossa on té els restes de la gent que posarà a la olla]

-¡Ai, ai!, ¡Deixa!, ¡Si ho fas no m’ho expliquis home que no les vull saber jo aquestes coses!, ¡Mare de Déu Senyor!-

[I fent el senyal de la creu demanà al client què volia]

-Sé que aquesta és la millor xarcuteria de la ciutat, ja li dic que normalment no tinc tanta paciencia, i que si em trobès en una situación ordinària, haguès marxat ja feia dies, però aquesta cita ha de sortir perfecte. Dongui’m els dos filets més tendres que tingui si us plau-

-¿Què és, per una noia oi?-

-La meva vida és en joc. Estic totalment enamorat i aquest sopar és la única bala que tinc. No n’hi ha més a la recàmara-

[Mentre selecciona els filets, la xarcutera dóna consells al nostre protagonista, el seu nom és M.]

-Doncs si diu que és tant important, més val que s’afaiti i es renti una mica, que han hagut de passar dies i nits per arribar al 12.330-

-Potser sí que m’he de rentar, però la ferum que sent, és de la clientela que no ha sobreviscut-

-¡Ai pobres!, ¡Miri que n’arriba a ser d’escabròs vostè! Vostè rentis i posis guapo i deixi als morts descansar en pau-

[La xarcutera li dóna els filets i M. li dona els diners]

-¡Adéu bon dia!-

-¡Adeú adéu xicot, i que vagi bé aquesta cita tant important!-

[M. sorti de la xarcuteria i s’adonà que tant temps que havia passat allí dins fent cua li havia perjudicat l’ànim, i no es notava tant xicot com la xarcutera deia.

De sobte es va espantar. Tenía la sensació d’haver-hi estat mesos sencers esperant el seu torn, i de seguida mirà el rellotge]

-És dia onze… [Fent un esforç per recordar, cau en compte de que la cita era aquella mateixa nit, i que si no s’afenyava li donarien les onze que és la hora en la que havien quedat]… ¡M’he d’espavilar!-

[Estalviarem al lector tot el procediment de preparació de la vetllada, no cal dir que va posar especial atenció en la decoració, tampoc cal esmentar que tregué la coberteria de plata, les copes bones que només feia servir per Nadal quan convidava a la familia o als amics i unes espelmes aromàtiques que li havien assegurat que tenien efectes afrodisíacs. No cal dir que la mil·limetració de cada detall elevaven l’escena a un alt nivell de perfecció]

[Tot, absolutament tot era apunt, cada detall, per petit que fos estava controlat i ara teníem a M. ja ben afaitat i com es diu en castellà, acicalado, esperant la seva enamorada]

[El lector es pot imaginar el grau de desesperació, tristesa i melancolía quan M. encara jeia a la taula, amb el sopar fred vora les tres de la matinada]

Final alternatiu:

[El que no havia tingut en compte M. és que els mesos que li havien semblat passar a la cua de la xarcuteria, eren la suma dels dotze que té l’any. M. arribà un any tard a la cita, i quan s’hi va donar compte, la que havia de ser la seva xicota ja era casada i esperaba un nadó].